diumenge, 9 de setembre del 2007

18 dies a Senegal

Vam comprar el bitllet d'avió sense saber molt bé on anàvem. Vam comprar la guia Lonely Planet sense tenir massa temps per mirar-nos-la abans de partir. Vam fer una fugaç llegida a la guia dues setmanes abans de partir. Ens vam ilusionar poc abans de partir, abans no havíem tengut temps de plantejar-nos-ho.

Només sabíem que passaríem dues nits a Dakar i després aniríem a Sant Louis. A partir d'aquí improvisaríem i així ho vam fer.

Ens vam trobar amb un país amable i hospitalari, excepte al centre de Dakar i a Mbour. Molt bona gent en general. Es veia la gent més o manco riallera, no sé si contenta o feliç, però calmada. Xerraire també. No vam tenir problemes. Quan negociàvem preus sempre era el que ens havien dit que seria.

Els paisatges ens van impactar. Els baobabs i els fromages eren espectaculars. I veure tantes palmeres juntes la personalització davant els nostres ulls d'aquells llocs exòtics que sembli que només puguin ser irreals a través de fotografies llunyanes. En aquells moments érem nosaltres qui estàvem darrera la càmera.

Només la brutor, els fems arreu van fer que en un moment donat em creés ansietat. Per mi la manca de recollida de fens era la misèria d'aquell país. És un problema comú als països pocs desenvolupats.

Dakar, en obres arreu, fa pensar que realment es convertirà, si ja no ho és, en unes de les capitals més important d'Àfrica. No sé si serà veritat el que pronostica aquest vídeo, però la gent d'allà s'esforça per crear riquesa, encara que sigui procedent del turisme en el seu país.

El recorregut va ser el següent:
Aquest bloc no està escrit en directa sino en diferit perquè durant el viatge vam trobar molts pocs cibercafès. Els preus que surten és el que vam gastar dues persones.

Per pobresa que hi hagués, la majoria de gent anava amb el seu mòbil de darrera generació.

Molta gent amb qui vam parlar o tenir un amic o un familiar, o ell mateix, que havia anat amb "cayuco" a Espanya. Molta gent deia que considerava Espanya el país d'Europa més proper als africans, i on es trobàvem més acollits. No sé si ens ho deien perquè així ho senten o per donar-nos conversa.

La gent deia que la regió de Casamance era el més espectacular. I així va ser.

Ens va mancar anar a la part est del país, però per la distància i les pluges vam desistir, tampoc no teníem molts més dies. Vam gastar 6 dies gaire bé sencers en desplaçaments: 2 per anar i tornar de Sant Louis, 2 per anar a Casamance i 2 per tornar de Casamance. Si hi haguéssim anat amb avió haguéssim tengut gairebé 3 dies complets de més. De totes maneres val la pena pel paisatge i per l'experiència fer algun trajecte per terra.